En aquest últim i apesarat comiat potser no tot siga pedra i horitzó encara que, tan d’avui, que ve amb tota la seua pols d’un any, amb tota la seua sang freda, amb tota la seua darrera mirada llançada despús-ahir i inveritable, suau i constantment pel terra. Des d’aquest intens adéu novell no puc …
Tan estúpido es empeñarse en que sea algo más de lo mismo, como cegarte en que no suceda lo que nunca te atreviste a soñar. ¡Joder! Nada más conocernos, ya nos metíamos mano en nuestra sucia conciencia, nos dragábamos serios reproches por no lanzarnos en picado a una vorágine de descaros que nos llevaran, …
Tu ja no vols jugar més, és obvi, a aquest dolç i cruent joc, tot i que, sense res i tot a perdre, ho has fet fallir fil per randa; jo mai no podria més que, il·lús, guanyar-te un senzill bes, amb sort, miraculosament petit; tu te’n portes el meu confós alè abans de dir …
Tot just havies arribat ací ja no en quedava res de mi. Només amb mirar-me m’aclaparares suau i queda, passant amb tot per damunt, deixant sols les sobralles del meu penúltim resguard. Ja adés vaig contemplar aquesta possibilitat, ho sé. Però és la forma que pren, de vegades, ni la esperes ni la desitges amb …
Simplement Hi era per acaronar el teu cor, tan encuirassat, tan nu i arraulit i vaig trobar una col•lecció de pedres fredes. Hi era per assajar una paraula que espatlle la resta amb més sentit, amb més certesa i va irrompre el teu quiet ensurt. Hi era per dir-te la veritat sense plecs ni últimes …
Només caient ho sabrem tot, només així es deixa veure allò que és i tenim davant, a l’aguait, esguards desancorats. En moviment totes les coses passen i esdevenen alhora, a la velocitat a que s’hi fan veritat aclaparadora de sentits. Amb por, si ens hi aturem de colp, el món s’ esmuny mut i inútil …
No vull el teu cor vivent i esquerp sense la seua nuesa enfollida, ni fugissera ni plena de seny. Ni oberta, ni buida de daltabaix, ni lliure o reclosa del meu encés batec. T’estimaria i t’ estime amb força i sense l’oblit ni la sang freda, sense la carassa d’ahir mateix amb l’extrema violència i …
Nuesa afonant-se de cor endins són els teus llavis precisos, ulls atresorats de força i saviesa, sense ahirs, plecs ni esquerdes, significant expressos la meua nit. Nuesa de concloents esguards disfressats de dolç quitrà, creient-se fosos de fam i vergonya desafiant agosarada i tèbia els àvids límits de la meua pell. Nuesa de plena innocència, …
(Sent) Un silenci intens omplert de descuits, i un lluent passat amb menys soroll que fites absurdes en la fotuda agenda. (Pense) Per no quedar-me mut, fred i callat, per deixar de sentir el pas constant d’aquest temps sense la teua negativa. (Propose) Un rendez vous clar i sense paranys, un face to face sense …
Per quantes vegades em diries tu tendra, directa i clarament, (jo no t’ho diria agosaradament) que m’estimaves i em trobaves obvi, i clandestinament mirant-me enllà on no t’era encara palés? Quantes paraules farcides d’ombra, bromera i temps ens brollàvem amb un munt de plecs d’un ahir refet il•lícitament amb retalls vells? M’encises. Tant que no …
Hi deixaves escolar l’aigua per entre els teus dits gelats de dolcíssimes vergonyes. Aquells llargs calfreds n’ eren part de la meua mirada, que no pas de la teua, clar Jo era revessat d’irrealitats i t’intentava assumir natural, veient en la teua nuesa la impossibilitat de prendre’t. Tot i mirant d’esbrinar com estratègia invisible un …
Et feies càrrec nua i suaument de descompondre el teu cor entre lluentors i llibertats, amb el teu rostre vetllat sota un fum de plàstic, després d’haver de baixar la guàrdia en aquestes nits íntimes de veritable anonimat. Sempre et deixaves caure pel llindar dels meus somriures, els desfeies amb mestressa, els bressolaves surant pels …
L’últim silenci, feble i mig buit, d’aquella gentada captiva descendeix des de la rutina de velles i dolces veus. Més enllà, les teues paraules que assolien verbs desconeguts, coneixent noves fites i indrets, udolant records i somnis entre els carrers no oblidats però ja mig enderrocats del nostre precari darrer migdia. Anaves infal•lible, a poc …
El fet roman tan palés i fotut com una simple frase feta o com un últim desig amb tanta submissió pel seu cor com quimeres malaurades per la seua continua ablació en còpula desorientada amb el teu somriure tan bastard com remugat. La teua nit de cecs budells eternament fugissers, els arravataments de la …
Desprèn el teu ull d’ara i abans una difícil però inconfusible timidesa d’ ahir a la nit. Mentre, em portes a la brutícia i la pròpia pèrdua de memòria d’un pretèrit que em sembla, amb la seua única forma senzilla, queda i planera, soterrat d’anys, fangs i oblits. Ara ets nua i lleugera …
Me caíste bien. Fue muy obvio. No dudé un solo instante en aquella sonrisa, primera y última, con que iluminaste la oscuridad de la calle donde nos citamos. Nuestra pequeña historia, tan cinematográfica como fugaz, había comenzado rápida y contundentemente. Nada más verte, nada más escucharme en tu boca en forma de inocente pregunta, …
Para darse aquel anteayer, aquel milagro cierto de saberte, la magia de asirte tan real, el momento único de asomarte así, sin miedo a esta ventana entreabierta pero sin pasado, la suerte no dudó un instante, condujo desde la noche a ambos. La Luna, el vino y una visita llenos de sólidas verdades, …
El nostre últim clar i tendre somriure desassossegat bressola amb desmemòria la nostra nit més llunyana. Com també ho fa, ho saps, l’ espai del teu darrer canut que entretenies amb por i una o dues mirades gèlides en les teues tremoloses mans farcides d’ aquell temps. Aquesta estació de solitud i sense tu, …
Tornes amb lluïdera d’ enlloc, amb eixa tendresa plena de paraules nues que ni tu mateix saps entendre. Et presentes sobtada, ací i ara, sense un cos de veritable bestiesa i una despassada lletania de escasses metàfores. Has acabat vessada i satisfeta de fondre’m de plecs el cor amb els teus ulls eixuts …
La teua pell de despús-ahir, endurida a corre-cuita, és una disfressa de tendra transició. El teu penúltim nom és la paraula certa, origen inversemblant d’aquell vers foraviat. Els teus crus passos assaonats de mirades amb el teu cendrós oblit guaiten a punt a encendre’s.