Per quantes vegades em diries tu
tendra, directa i clarament,
(jo no t’ho diria agosaradament)
que m’estimaves i em trobaves obvi,
i clandestinament mirant-me
enllà on no t’era encara palés?
Quantes paraules farcides d’ombra,
bromera i temps ens brollàvem
amb un munt de plecs d’un ahir
refet il•lícitament amb retalls vells?
M’encises. Tant que no vull pas
esperar una altra pell fiblada.
M’encises. Tant que el meu oblit
no sap esmunyir-te del seu reflex.
M’encises. Tant que em farciria de tu
ple de carasses dolces i foraviades.
M’encises. Tant que la teua estima
m’és tan a prop que no té tornada.
M’encises. Tant que el teu nom
és part de la meua insubmissió.
M’encises. Tant que la meua veu
sura amoïnada, no gens pensada.
És quan, potser, el teu boig activisme
juga al meu favor sense temps perdut
de la nostra agenda de dies passats
i no quadra en aquests cossos arraulits.
No podríem ja, arribats ací i ara,
ometre’ns i deixar la saó de l’alba,
oblidar compliments, mirades fal•laces
i els frecs i la pell amb menys seny
i munts de batecs vesats a la meua
manera de veure’t fugida i tancada?
Però aquesta follia sense tu i nosaltres
no és veritable si no existeix l’endemà
versemblant i esperant-te espatllat
amb la veu d’ automàtica innocència.