El nostre últim clar i tendre
somriure desassossegat
bressola amb desmemòria
la nostra nit més llunyana.
Com també ho fa, ho saps,
l’ espai del teu darrer canut
que entretenies amb por
i una o dues mirades gèlides
en les teues tremoloses
mans farcides d’ aquell temps.
Aquesta estació de solitud
i sense tu, com cap i totes
per definició, no mouen,
has de saber-ho. És així.
Són els somnis, com trens
que veiem passar ràpids
i davant d’un senyal antic,
com ho fan els teus records,
desarrelats del desig perpetu
i somort de canvi d’un sempre
irremeiable i suaument constant.