Tu ja no vols jugar més, és obvi,
a aquest dolç i cruent joc,
tot i que, sense res i tot a perdre,
ho has fet fallir fil per randa;
jo mai no podria més que, il·lús,
guanyar-te un senzill bes,
amb sort, miraculosament petit;
tu te’n portes el meu confós alè
abans de dir la primera paraula;
jo, amb la cara desfeta a colps,
m’acostumaria sempre a rebre’ls.
I així, dia rere dia passaré
lletrejant el teu nom efímer,
els mots i els tebis aforismes que,
seriosa i encisadora m’ofereixes.
Doncs, allunya’t del meu cru cor
i no tornes a repensar-te
si hi ha o no marxa enrere,
que no és gens fàcil perdre
i estar amerat, quiet i sedec
dels teus infinits somriures…
farcits de plecs i perfecció,
instal·lats amb avantatge,
esquívols fins als ossos,
somorts, febrils i arraulits,
sense espais, ombres ni passats
sense presents i sense dubtes.
Potser una distància gelada
amoïne el teu miracle únic
i la mel distant dels teus llavis.
Si m’acomiades avui mateix
vull que la foscor de la nit siga
un matalàs crèdul d’alcohol,
la teua darrera borratxa paraula
analgèsica, cega i fugissera,
que l’ultima llàgrima de fum
es desfaça amb el meu plany.