Para darse aquel anteayer, aquel milagro cierto de saberte, la magia de asirte tan real, el momento único de asomarte así, sin miedo a esta ventana entreabierta pero sin pasado, la suerte no dudó un instante, condujo desde la noche a ambos. La Luna, el vino y una visita llenos de sólidas verdades, …
El nostre últim clar i tendre somriure desassossegat bressola amb desmemòria la nostra nit més llunyana. Com també ho fa, ho saps, l’ espai del teu darrer canut que entretenies amb por i una o dues mirades gèlides en les teues tremoloses mans farcides d’ aquell temps. Aquesta estació de solitud i sense tu, …
Tornes amb lluïdera d’ enlloc, amb eixa tendresa plena de paraules nues que ni tu mateix saps entendre. Et presentes sobtada, ací i ara, sense un cos de veritable bestiesa i una despassada lletania de escasses metàfores. Has acabat vessada i satisfeta de fondre’m de plecs el cor amb els teus ulls eixuts …
La teua pell de despús-ahir, endurida a corre-cuita, és una disfressa de tendra transició. El teu penúltim nom és la paraula certa, origen inversemblant d’aquell vers foraviat. Els teus crus passos assaonats de mirades amb el teu cendrós oblit guaiten a punt a encendre’s.