Vés al contingut
El fet roman tan palés i fotut
com una simple frase feta
o com un últim desig
amb tanta submissió pel seu cor
com quimeres malaurades
per la seua continua ablació
en còpula desorientada
amb el teu somriure
tan bastard com remugat.
La teua nit de cecs budells
eternament fugissers,
els arravataments de la carn,
el ferm i esquinçat esguard
d’ulls guerxos i destravessats.
Tots ells són sols una altra prova
tan indubtable com planera
de la vessant més desfeta
del continu dol que em mostres
cada volta que em regire
i, tan despietat, t’ acomiade.
No m’agraden els aforismes
però mai no voldria gitar-me
entre aquests llençols embrutats
sense la por i la mala llet
que ens asseguren i aposten
els teus llavis sense segellar-me
un futur sense oblits i adéus.