Vés al contingut
Desprèn el teu ull d’ara i abans
una difícil però inconfusible
timidesa d’ ahir a la nit.
Mentre, em portes a la brutícia
i la pròpia pèrdua de memòria
d’un pretèrit que em sembla,
amb la seua única forma
senzilla, queda i planera,
soterrat d’anys, fangs i oblits.
Ara ets nua i lleugera
llevat de la teua suor freda,
abillada amb aquest avui
com les nostres paraules
entrecreuades i bastides,
com els nostres cossos
desarrelats i estancs,
pesants i distrets
del seu soroll de plany i soc.
Tu, creus distraure’m
però caus sobtada i sorpresa
entre els meus paranys
de carn i literatura,
perduda en els cants mítics
de sirenes èbries,
sentint-te soll empentat
en ple viatge de sobretaula
de cartes grogues i melangioses
de la primera línia de foc
dels teus originals hams
i aquesta profusió de carasses.