Qui hi ha darrere d’aquells ulls d’ahir que no coneixen el seu cant insomne, la seua imatge gelada? Qui s’amaga avui parlant d’impossibles si ja no ets tan lluny i d’aquella lluenta lluna no resta ni la seua nit? Qui faria de nou aviats aquests quatre passos sense la seua tardor que mai …
Trobar-te a faltar avui és argüir la tristor d’ aquestes ininterrompudes anades i tornades per la geografia d’aquests estats d’ànim, minvar les forces de les meues mans quan sobtat m’ adone que em manquen les teues, reduir a un no res les absències atzaroses de la teua pell vetllada entre llunes i la meua carn, …
Sí, t’he triat només a tu, com una pàgina única i en blanc, i no fas més que descriure cercles i esborralls al meu voltant. Paper aspre i mullat sense pactes ni mirades, paraules d’apòcrifa estratègia de carícies que comencen a perdre’s inefables i sense remei entre silencis, ulls tancats, ossos i secrets.
Sí, t’he triat només a tu, com una pàgina única i en blanc, i no fas més que descriure cercles i esborralls al meu voltant. Paper aspre i mullat sense pactes ni mirades, paraules d’apòcrifa estratègia de carícies que comencen a perdre’s inefables i sense remei entre silencis, ulls tancats, ossos i secrets.
Un consol, un abric, un descans. Un oblit, una eina, un adéu. Un tot i un no res, una porta, un descobriment, un malentès. Un tros de fang, un misteri, un fàstic, un futur, un passat. Una carícia, una runa, un avuí, l’endemà, un joc, una ferida… tota una vida.
Saps que avui o despús demà, potser, tant de bo, no se’m faria dolçament estrany tornar enllà i trobar-te a faltar. Tu ho saps ben bé, i jo, que la teua pell de llum és joia de temps i cant lluent de plena i darrera nit. Que la teua mirada estesa i sense acull, sense …
Jo que pensava, il·lús, que ja t’havia fet dins i, no obstant això, feia temps que m’havies desnonat dels teus somnis. Jugant a perdre entre el teu somriure i el meu aclivellat alè, enganyat i pensarós m’havies fet fora de les teues paraules. Pensant entre mirades plenes d’ulls muts i runa oblide les meues ferides …
Em vens de gust, tu, inabastable, i el teu vol frenètic de paraules cegues que cullen i tasten fruita de fa un segon que no pas de demà. No em mostres muda els teus després ni em negues ara la pols dels teus ahirs, oblidats i sense buidar de desitjos malaurats del seu imparell instant. …
Estic buit, nu i consirós. Passares sense prejudicis per aquesta ànima esquerdada, donant ullades endavant, embastant idees sense fil que ara per ara no són enlloc. On no hi ha res, no, on no hi som nosaltres, on no hi és el nostre diumenge ni les teues paraules crues. On s’amaguen on es perden on …
Que sóc sols pedra que no tinc vertígens, que puc amb tot, que m’ets igual, que vull i puc, que vaig i arribe, que gaudisc dels silencis, que no perd, que no em perds, que no tinc por, que la vida em somriu, que ho decidisc, que visc fàcil, que és fàcil, que tinc les …
A la teua primavera no hi ha cap frontera. El teu somriure mut i cert és el seu llindar, els llunyans confins de la teua pell nua marquen la crua fi de les buides andanes on s’aturen,esgotades, les teues llargues mirades. Sang amoïnada que bull on neix el meu impuls cap als teus …
M’encisen alhora el teu somriure senzill, mig cuit i sense aspreses, i les teues mans menudes i tremoloses. La teua mirada que mai no rellisca, amb el seu pas darrere del meu desig. El teu alè agosarat convertit en etern sospir, la teua sobtada paraula capficada i tendra i el teu clam consirós amb el …
http://www.youtube.com/watch?v=RrsvzILTB-0
És difícil esbrinar entre paraules de les quals no vols ni sentir parlar. La por s’enganxa amb força als significats, primer, per, més enllà d’aquesta lluna buida deixar enllestida la seua part fastigosa, com si la pols d’aquest nou idil·li s’haguera espolsat la meua innocència Avui, la nit, sense plantejar-s’ho, ha pronunciat el teu últim …
Vens amb mi. Ho gaudim. Encetem el camí. Puges. Baixes. T’amagues? Encridasses i ràbies. Anem. Tornem. On ets? No hi ets. On sóc? Estic sol. No sé cap a on mirar. Estic perdut. M’he perdut. No et trobe enlloc. Desfaig el camí. Deixa-ho estar No vens amb mi.
Tu ets verí irat i rancuniós que no pas remei al pas ferm. Tu ets el meu final cert més que bri d’un raig de sol. Tu ets més esquerda freda que un plec tendre i dolç. Tu ets la nit gelada i negra que no la joia del migdia. Tu ets més silenci sol …
Et veig vessada pel meu gest, i alhora m’espanta mirar-te, sense passat i esguitat de subterfugis, nuar-te amb escletxes i paraules que no vols, que no desitges, que no has demanat.