Saps que avui
o despús demà, potser,
tant de bo,
no se’m faria
dolçament estrany
tornar enllà
i trobar-te a faltar.
Tu ho saps ben bé,
i jo,
que la teua pell de llum
és joia de temps
i cant lluent
de plena i darrera nit.
Que la teua mirada
estesa i sense acull,
sense esforç ni pesar,
fa fàstic
a aquest cel boirós
de matinada gelada
i enamorada.
Que els teus ulls
tendres,
dolguts i encesos
no em criden
esgotats
ja pel meu nom d’ahir.
I que el teu infinit maluc
desadreçat
de les meues mans
ja no és
al meu abast,
ja no és ací,
bategant al meu costat.