Jo que pensava, il·lús,
que ja t’havia fet dins
i, no obstant això, feia temps
que m’havies desnonat
dels teus somnis.
Jugant a perdre
entre el teu somriure
i el meu aclivellat alè,
enganyat i pensarós
m’havies fet fora
de les teues paraules.
Pensant entre mirades
plenes d’ulls muts i runa
oblide les meues ferides
i lligue de mans i peus
l’enuig d’aquesta llàgrima.
Tu eres l’enemiga dolça
que tan endins jeia
i cada volta, colp a colp,
més i més,
crua i plenament
el meu seny enamorava.