En aquest últim i apesarat comiat
potser no tot siga pedra i horitzó
encara que, tan d’avui, que ve
amb tota la seua pols d’un any,
amb tota la seua sang freda,
amb tota la seua darrera mirada
llançada despús-ahir i inveritable,
suau i constantment pel terra.
Des d’aquest intens adéu novell
no puc oferir cap somriure
ni fer propers i inèdits petons,
ni tinc ulls sense memòria, ni cal.
I des d’ací, s’hi sent un fred telèfon
on no s’hi declara més que
seny i dolor esquerp i confús.
Tu, surant gronxada als meus somnis,
com si vingueres sola i de passada;
tu te’n anares fotuda i espatllada.
La teua esquena llunyana reflectia,
sense taques que la delataren,
tots els seus milions de rostres
tan somorts, oblidats i pàl•lids
del meu penúltim cec i cert batec.
Tu, plena absolutament de nit,
descartes indefugiblement un final feliç.
Jo, ple de dubtes, pors i llàgrimes,
fent gala de la millor paradoxa
em reafirme: i tant que t’estime!