Tot i que pensaves, raonablement,
que ja ens ho havíem dit tot,
que amb totes i cadascuna
d’aquelles paraules llançades,
encara que morien emmudides,
i que amb aquella ultima telefonada,
ja hi havia més que prou
em resten tres o quatre frases
deslligades, farcides i assaonades
que cauen com una llàgrima manifesta.
Digueres que amb això acabaríem,
i que sí, que així, millor,
que ens podríem ser invisibles!
Però tu ho saps… et trobe a faltar!
Tots els teus escèptics somnis,
el teu seny planer i tan cruament obvi
o els teus sobtats i dolços destrellats;
la teua suau pols per despullar
i la seua feblesa tan antiga i superba;
la teua llar embolicada d’eixida,
els llunyans i eterns llençols del teu llit,
el teu pas ferm, revolt i mai clivellat
amb la meua ombra esclava nugada,
la fugida molt pensada i mai no feta
amb les seues grans tornades,
els milers d’esguards aclaparadors
d’actriu de cinema més que negre
i la rialla subtil, irònica i plena
que sempre els acabaven trencant;
la teua alcohòlica sacsejada
d’ahir de matinada, si recorde bé,
els continus problemes d’agenda,
i la porta mai entreoberta a l’endemà;
la teua altra setmana sense mi,
sense cap instant, esquerda ni treva,
l’absurd d’aquell únic joc d’oblits
entre la gentada i el Facebook,
entre els diumenges mig reviscolats
i totes les cançons que em faràs
silenciar des d’avui fins a despús-demà;
el teus muscles secretament forts,
les nostres nou o deu nits cegues
amb totes les llunes possibles
però plenes d’una il•lusa foscor;
la teua boca d’alienígena humitat
i aquells avant penúltims petons
esquívols i mancats de realitat.
Però no mai,
ho saps infinitament millor que jo,
la teua particular i emmelada manera
de convertir un indesxifrable comiat
en magnicidi d’aquesta excèntrica tristor;
ni tan sols en fer d’aquesta experiència
paradigma de la mala praxis amatòria.
Una altra vegada, immolaré el meu cor,
deixaré de donar-li corda i el tancaré
en qualsevol racó d’aquesta desmemòria
perquè no pense mai poder ressuscitar.
