Bona nit. Oh, mon cresol!
Aquesta llum, ho signe avui,
mai no es mor, t’ ho dic, sí.
Ets perla estranya, tu.
Dolç, fosc i fos forat negre
surant pel meu ridícul passat.
La teua pell desvetllada,
capgirada fins a la mar,
és completa i sense pors
ni escletxes de saber-te,
la lluna plena de prims empelts
i esteles desassossegades.
Desarrelada i buida rialla
dels teus suaus ressons.
M’ es el mateix l’origen, doncs,
sentir-se tan lluny de tot
i dels teus petons vells i verges
i tan a prop com m’hi veig
dels teus llavis de despús-ahir
és més important que la nit.
No ho deixe pas de sentir:
és clar, mort de pur vertigen.