Tu, potser, no ho saps,
encara no ho saps.
Cada paraula arraulida
que pronuncies es cau
melangiosa i lluenta
dels teus llavis
quiets i esborronadors.
Cada miracle únic
que brolla sobtat
de la teua boca
és desmesura fugissera
del seu abast que,
ni conec ni aïrat
s’ hem presenta absolut
mentre el cor s’em gela
de ressentiments sense oblit.
Et crec quan gemegues
emmudida i reveladora,
farcida de paranys
des d’ on estàs
i sols vull entendre,
il·lús i sense saviesa,
el seu sentit tan tort
com original i escurçat jau.
Amb una mínima part
no em faries sinó
profusió d’ hams
embadalits de llum
i de versos directes i lliures.
És, aleshores, quan crec,
que no ho tenim tot perdut,
que cal renunciar
al teu vist i plau,
si em regales sovint
la teua darrera mirada.