Ara i ací, i distreta, t’aboques ferma
i despullada de pors i obvietats
a aquesta nua barana de desfetes.
T’apropes amb un collage de paraules
a les quals, amb inèdita gosadia
et faig abric de pells, somnis i metàfores.
El teu equipatge, tancat i atrotinat,
no és més que la darrera finestra
on jau el teu nom nou i desvergonyit.
I, amb la promesa d’una cervesa,
amb l’oblit d’una il•lusa trobada,
només hauries d’ esperar un després
immaculat i retret per un penúltim adéu.
I, al capdavall, caurà sense passat
entre quatre whatsapps i mirades fredes,
amb tot el seu novell somriure,
el teu magnètic i lliure miratge,
caducat i malmés entre lluents presents.
