Per a concloure ací i ara
i mai no tancar la porta,
ho saps ben bé,
dec avançar-me dubitatiu
amb un esglaiat potser
i un no ens pertanyem.
Aquest llenguatge
de perills i brutícies
que avesats a viure
ja el trobem nostre
es fa el seu espai entre
els nostres llunyans oblits
de cegues alternatives.
Com cada vegada
que no volem parlar
de dir-nos cegament no,
mirem cap a un altre lloc,
(ni ens coneixem,
o això sembla que diem):
et follaria sense cap vers
entre el teu seny etern
i la nostra guaitada mirada.
