Com i amb quin
de tots els teus noms
t’has enlluentat
amb esteles d’ara
i sense avui,
amb llunes pàl·lides
de l’endemà més suau
per a fer i desfer-me
al teu antull
i sense cap altre esforç
que no sigues tu mateix?
Com es plora
des del començament
i sense errades
tècniques ni de càlcul
aquell tango
distant de cames
tan llargues
i tan il·luminades?
Com s’ escriu
si no és o sembla
amb fam dels dies
dels teus somnis
i sense vessades paraules
aquell vertader
i desinspirat poema
del teu passats desamors?
Com s’ irromp
així, de cop i volta,
amb una nova cançó
sota el braç
com si fores ja
par de la meua nit
si ens sobren
tots aquests vells esguards?
Com es cuina,
s’esquartera pacientment
i es menja
aquesta puta ruïna,
aquesta versió de no ningú,
aquesta veu maleïda,
aquest assaig de vida
tota trencada i mig cuita?