Definitivament, va esdevenir ahir a la nit,
sense cap dubte i amb el pes científic
d’una intrahistòria que t’engrandeix,
més si cap, en el nostre Olimp invisible
quan no vaig trobar (ni buscar) enlloc
el teu últim vers ebri i sense fons,
el teu cant de fètids racons i carrers
amb la llarga i estimada saviesa
del teu prolífer i mític mestratge.
Miràvem amb l’expectativa que acostumem
la força de tots els teus herois caiguts
(inventats o no, sempre en blanc i negre)
que s’enfonsaven amb el ritme perillós
d’una cassalla acaronada rere d’una altra.
Ja no ens fumaves aquells versos
en la teua cega i alcohòlica primavera,
buscaves inexistents burilles de dignitat,
i no trobaves de tombar estaques,
i ni de lluny tenies les mans escorxades.
I caigueres agosarat cap a una foscor,
infinitament llunyana i propera alhora,
mentre nosaltres, fills de puta prostituïts
en els teus troians d’ocasió,
en els teus sàtirs per una dia,
en el teu miraculós elixir de la llarga vida
intentàvem que trobares la llum
en les clavegueres d’altres somnis,
en l’orgull i la vergonya de la línia recta,
en el camí sense mirades cap arrere,
en un adéu apagat amb el teu sanglot
i les nostres rialles amb alè de matinada.
