Ara per ara deuries saber i, fins i tot,
deuries comprendre fil per randa
quan dic , amb totes les teranyines
en la meua afeblida rereguarda
que no hi seràs ací i així per sempre.
Que oblidaré els teus darrers ulls
endormiscats i guaitant-me,
que tindré un fum de camins
per desfer-te entre la pols
enfosquida de la meua memòria;
que malgrat el nostre somriure
de llunes espatllades de por,
el teu cor no és el centre
d’ eixe univers que no trobe a cercar
per mancança i oblit de batecs;
que el teu silenci ple de ressons
tacat embegut forçosament
amb la teua pell sempre cridanera
com una sirena malaltissa d’odissees,
com aquesta circumstància d’ara
farcida de desraons recurrents
i arquitectures per se impossibles;
que, apresa aquesta última lliçó,
la següent fotuda passa
és trobar un lloc ben llunyà
per a tots aquells vells petons,
per a les teues resclosides paraules.