Tot just havies arribat ací
ja no en quedava res de mi.
Només amb mirar-me
m’aclaparares suau i queda,
passant amb tot per damunt,
deixant sols les sobralles
del meu penúltim resguard.
Ja adés vaig contemplar
aquesta possibilitat, ho sé.
Però és la forma que pren,
de vegades, ni la esperes
ni la desitges amb una cara
i eixe somriure d’altre temps.
Els meus sentits sospiten
que no sols quedant morts
i a l’aguait d’un no res
se sent un encara més viu.
Un allau de carasses són
els teus llavis amb eixa veu,
una filera de paraules
que no volguera haver sentit.