Hi deixaves escolar l’aigua
per entre els teus dits gelats
de dolcíssimes vergonyes.
Aquells llargs calfreds n’ eren
part de la meua mirada,
que no pas de la teua, clar
Jo era revessat d’irrealitats
i t’intentava assumir natural,
veient en la teua nuesa
la impossibilitat de prendre’t.
Tot i mirant d’esbrinar
com estratègia invisible
un miracle on agafar-me,
per no fallir entre les pedres,
m’ enfonsava en el cabal
i els paranys del meu alé.
Immaculat prodigi, el teu cos,
inversemblants les cames
que s’ enfortien òbvies
dins d’aquella incertesa
de les últimes circumstàncies.
La teua pell blanca, absoluta,
com un núvol de pits i veritats
amb el vell i el vent esmorteïts
obraven fortes en el meu cor
estrenyent llunyans els oblits
i lligant properes condemnes.