L’últim silenci, feble i mig buit,
d’aquella gentada captiva
descendeix des de la rutina
de velles i dolces veus.
Més enllà, les teues paraules
que assolien verbs desconeguts,
coneixent noves fites i indrets,
udolant records i somnis
entre els carrers no oblidats
però ja mig enderrocats
del nostre precari darrer migdia.
Anaves infal•lible, a poc a poc,
fen-te lloc entre la gent
cridant desacomplexats
desitjos, lletanies i batecs ,
que a sovint balafiàvem
entre les llàgrimes lliures
del temps que ens furtaven
a cada cantó de El Cabanyal.
Entre tots aquells racons
esfilagarsats, perduts de vergonya,
i una cervesa darrere de l’altra,
entre castellers i muixeranga,
mirava de trobar els teus ulls eterns i dolguts
de tanta pressa per fondre’s,
tan refiats de saber-se impossibles.
Som, distrets, a la porta de ta casa.
davant d’aquella bústia tan atrotinada
dels oblits de les meues cartes,
tan rovellada de les excuses furtives
que mai no llegires senceres,
on roman la nostra renaixença
sempre impossible, trista, desnonada.