Ara vinc, ara vens;
t’estime, no m’hi sents.
No em faces esperar
que a l’aguait
no et respire queta,
que sota el vetllat
de l’ Ulisses
hi estic incòmode,
que de sirenes i polifems
no vull saber-ne res
ni teixint tots els ahirs
t’ha d’esperar ningú.
No et faces de voler,
així, tan inversemblantment,
que d’aquest món
sols vull plegades
les teues mans,
anellades i surant
en aquesta bassa d’oli
amb el meu desig,
fermes, buides i nuades
al meu penúltim desig.
Ara vull, t’ aguaite;
surts , no, ja no hi ets.
