Ni aquest ambigu mai d’avui
vol dir un clar potser,
ni eixe lluny se’m fa fosc
i verament impossible.
Que tu no hi ets, ací, ara,
és evident i esborronant,
però ni significa ni crida
que no t’hi senta més a prop.
I a cada alada empremta,
a cada colp exacte,
a cada profund batec,
a cada ferida dessagnada
és quan hi apareixes
plena de raons implacables,
refeta i encuirassada
de diferents vells sentits,
desperta i amb somnis
on mai no m’esmentes,
dolguda i compadida
únicament del teu ferm oblit.