Precisament
del final
d’aquesta última nit,
senyuda i llunyana,
no voldria parlar-te
sinó portar-t’hi.
D’aquella nit,
ni tu ni jo vam saber
gestionar i mesurar
els bris
de les seues ombres.
No voldria, doncs,
que t’estalviares
qualsevol comentari,
que em feres anar
sense la garantia
de rebre’t avui
alhora queda i freda.
Si jo poguera dir-te
de quantes llunes
es compon lliure
el teu vast somriure!
Aleshores,
no ho dubtes, em callaria.
Però no em deixes,
definitivament,
eixir d’aquest buit
sense escalabrar-me,
pensar-te sempre
sense ofegar-me,
anar-me’n d’ací
sense mai no somiar-te.