No és això, no pas ho és.
No es tracta pas de veure
córrer el temps inesgotable,
com els dies, com les hores,
setmanes, mesos, anys.
No parlem de deixar-nos portar
ni que ens duguen els vents
de les forces cegues de l’avenir.
Jo parlaria inequívocament
de les teues mans,
del meu record farcit de tu
de fa un no res, un minut,
de la teua manera de mirar-me,
dels teus esguards amagats
darrere del miracle únic
dels teus ulls mig tancats,
de les teues trepitjades suaus
quasi menjant-se les voreres,
de la meua pell que sofreix
el segrest de les teues carícies,
de la meua paraula acostumada
a la veritat dels teus significants.
Tor allò que resta per vindre,
ara per ara, ho faria amb tu.