Ens presentà.
Dimarts?
Dimecres?
Potser, dijous de vesprada.
Em llançares un parell de mirades.
No tan letals
com les altres que més tard,
inevitablement,
anaren succeint-se.
Ens caiguérem bé
encara que, per descomptat,
ho amagàvem.
Haguérem mort
per guardar aquest secret.
Plovia tan intensament
que encara note
aquelles gotes relliscant-se
per aquella transparència opaca.
Difícilment percebíem
el que succeïa en l’exterior.
No ens importava.
Ens donava el mateix.
Dins,
la temperatura anava en augment.
Dos acudits fàcils,
una o dues idees en comú
i el cinema ens ajudaren.
Després va passar el temps
atropellat pel seu pas
fins que la nostra malaptesa
ens va fer caure de cara
sobre la nostra col·lecció
de plans inquiets de futur.
Avui no podríem si més no
mentir-nos per a ocultar
que ens sentim impossibles,
llunyans i irremeiablement
un a cada costat d’aquell cristall.