(Leonard Cohen, 2016)
Mai no sabrem si la nostra història d’amor
hauria estat la mateixa
sense el seu alé ver i sonor,
sense la seua cadència
de tristor miraculosa o sense la llunyania
de Mariannes o partisans;
mai no esbrinarem la tremolor opaca
entre els teus himnes grisos,
entre els records groguencs
o presents construïts a escopinyades,
ressons d’ahir
o cordes i pianos empolsats.
Mai no podrem assegurar si els teus esclaus
assoliran la llibertat,
si la teua addicció a la carn es contagia en cada cançó
que ens bressoles melangiosament.
Una vella cançó vessant un record recurrent,
una escletxa al cor
com a joc predilecte,
una mirada més i més negra
cap als teus amants perdedors,
un cavaller atrotinat, una cançó des de la nit
del cau de les teues ruïnes, diverses posicions
per a arribar als mateixos acords lents,
polièdriques pells alades
per a trobar-se immers
en la mateixa antiga cerimònia.