Entre la teua absència de facto
i la cadència del nombre de vegades
que ja no t’he trobat a faltar
passa invisible i dolençós el temps.
Insignificances
quan ja ni recorde els anys,
quan dec mirar notes i diaris
per fer-me idea que entre ahir
i aquest poema
no hi ha res més que el desig
de passar totes les pàgines
que em mantenen nugat i quiet.
Cinc de la matinada,
no bec aigua.
No és una possibilitat.
Et llig.
Et rellig a contracor.
Et repasse, t’interprete.
Cerque entre línies,
et trac de context,
t’analitze
en primeres lectures,
i en últims significats.
La teua difícil sintaxi,
a punt de fer fallida,
atrotina sense seny
el teu bromerós record,
fent-se directament proporcional
al nombre de trasllats
que per tota la puta ciutat,
van fugint i morint des d’on naixen
per arribar imperativament
a aquest tendre desgavell.
I et desordene.
Sí.
Et desordene
desacompassadament,
en grans caixes de cartró
que òmplic en primerencs minuts
d’heretgia i polseguera,
i que signifiquen
el teu enèsim comiat
i la meua penúltima i fotuda mirada
a les teues cames
desvergonyides de silenci
i més que obertes de bat a bat;
et desordene
en consells i excuses recurrents,
sense la seua perfecta
mordassa el·líptica
i a força d’endolcir
els danys col·laterals
de les teues confessions a deshora;
en discos desempolsats,
en coits i exabruptes,
en Klimt, Albinoni, Brossa,
The Black Keys, Estellés, Rey Ricardo
i la mare que els ha parit…a tots.
et desordene
en el desconcert
de la penúltima carícia,
abstreta i sorpresa
de no sentir-se a si mateix,
en finestres que es tornen a obrir
amb la teua roba interior udolant
el desig de tornar a veure’ns,
en els després
que mai no et vaig prometre
tot i pensant
en el nostre despús-demà;
et desordene
en l’abans tan obvi i tediós
com desendreçat
sense l’aspecte
d’una relíquia de silencis;
en els plecs que es fan
al teu tors desenfocat
amb la llum del carrer Dénia
quan es conjura
amb quatre sobtats mig records;
et desordene
en l’efímera memòria
de la llista de la compra
que bressoles i adorms
sense que es desfaça
lliure d’ arcades;
en cada pròxima parada
d’un tren foraviat
que perd el temps
en detalls que mai oblidem
però que mai acabem
de sentir ni patir;
et desordene
en allò que conserve fidel
als teus ahirs
sense el seu hipnòtic
pronòstic reservat;
en grans ridículs
encara per descobrir
i que no redimeixen
ni se sublimen
en el seu únic temps;
et desordene
en últims petons,
en primeres vegades,
en últimes oportunitats,
en ocasions perdudes,
en primaveres i racons,
en viatges a enlloc,
en whatsapps de merda,
en cartes, òxids i escletxes,
en jocs perillosos,
en buits inomplibles,
en un altre terç de cervesa,
en la idea de no tornar
a fotre un clau amb tu;
et desordene
en les ombres
que et destapen i despullen
sense el seu vell àlber
cansat que la corregisca;
en les telefonades
que mai no atens ni recordes
amb la seua mordassa,
i la pell irremeiablement buida;
et desordene
en quasis,
en encares
i en malauradaments,
als quals no els devem més
que els seus significants;
en les victòries
d’una protocol·lària derrota
que ens vénen de gust
tan anquilosades i distants;
et desordene
en les memòries
de les teues fondes mossegades
que no perden la fe
en la seua pluja;
en aquelles perdudes mirades
que vaig llançar per lligar-te
com a una mirada esfilagarsada
amb els fils invisibles.
En aquest desordre ensordidor,
en aquest caos tan injust i real
com freds i gentrificadors són
els projectes que ens planten davant
on tant es remenen i es mouen
com s’interpreten els cendrosos enderrocs
on es perden com les vísceres
aquests records que ni se senten
i al capdavall, marxem o no marxem,
com els teus ulls,
tot i que tant signifiquen segur,
ben segur, demà ja no ens esgarren.