Des del nostre atrotinat divan color roig
on començàrem a mirar-nos de veritat,
i amb la veritat de saber-nos,
amb la raó de sentir-nos futur
entreveig per la finestra
per on escodrinyava si venies o no venies…
o si hauria de escalfar-te
gelosament el sopar una vegada més.
Desdejunar-se
i desdejunar-te al sol,
menjar-se
i menjar-nos amb pressa tots dos,
cuinar a espai un avenir al barri,
despullar-se de prejudicis
construint alguna cosa més que quatre
senzills murs en el carrer Buenos Aires.
Òbric el balcó:
pense, calcule, imagine…
Hi torne, m’il·lusione, m’encise, somie…
…des d’allà dalt,
sense presumpcions,
aclaparats amb la panoràmica
del carrers de Russafa,
a poqueta nit
i amb un esguard
cap als infinits horitzons passats,
com qui aguaita la solució final,
ens besaven.
Ens fotien mà, agosaradament,
sense mirar cap endavant
i sostenint una copa de vi
amb les dents.
Fèiem fotografies
per tindre una prova
d’allò que en un termini
de tres o quatre dies
ambdós oblidaríem.
Encara que pensàvem
que sols teníem memòria,
que l’avenir era un somni inabastable.
Els nostres passos negaven un demà,
en un estadi etern de pausa,
òbviament en blanc i negre,
tancats en una pantalla
en CinemaScope, VO sense subtítols.
Sols érem tu i jo.
davant, aquell penya-segat
de ciment i barri de moda,
ancorats i sense més futur
que els nostres records.
Potser demà
serà el dia en què
em sorprenga,
i et sorprengues;
i aprenga,
i aprengues
que serà l’última vegada
que bressole paraules
i les calle
i les captive
i les condemne.
Potser demà
serà el moment
de no dir que no;
quan no t’esmente,
i no em mentisques,
i et rendisques,
i vulgues bramar
per eixir de la ficció
per a beure de la seua trama
i de la seua intriga.
Potser demà desperte, i et despertes,
i ens sorprenguem
els dos, perplexos,
plens de raons, eterns, sense temps ni distància.