Le teues eternes cames queien
i enfosquien abillades d’un negre
de vaivé, fum i claveguera,
en espera de la meua resposta
que arribava sense massa llums,
tan nua i coenta com clara,
i amb el seu discurs entretallat.
La teua paraula no feia més
que nugar-me de mans i batecs
amb mots sense cap significat.
L’alcohol i la poca vergonya,
juntament amb la diferència
dels codis que estàvem emprant
ens adreçaven cap a un final fatal
molt, molt lluny d’esdevenir literari.
I llavors, tendra i fugisserament,
va passar amb la lleugeresa amb què
van il•luminar-se tots i cadascun
dels racons d’aquella fosca trobada
fotograma a fotograma,
amb la dolçor del nostre primer petó,
ara sí, sabent-nos jutge i part
de la veu d’aquella nit acaronada.
