Sens dubte existeix una veu
construïda de ferma melangia,
que es mou serpejant cegament
entre els teus diversos noms.
Perquè la nit fosca t’esmente,
perquè jo t’espere desassossegat,
perquè s’il·lumine aquest miracle
on tremolen mans i pells inevitables,
fàcils d’assumir i redundar.
Serà l’alba qui ens acomiade
després d’haver-nos maleït
amb la desgràcia de tallar-nos
en dos cossos desconeguts
que mai no poden somiar entendre’s.