Et feies càrrec nua i suaument
de descompondre el teu cor
entre lluentors i llibertats,
amb el teu rostre vetllat
sota un fum de plàstic,
després d’haver de baixar
la guàrdia en aquestes nits
íntimes de veritable anonimat.
Sempre et deixaves caure
pel llindar dels meus somriures,
els desfeies amb mestressa,
els bressolaves surant
pels carrers on es perdien.
M’encisaves mig construïda
i amb eixe hàlit quasi perfecte
d’impuresa provocadora.
Amb el teu llunyà esguard
de seqüela, assaig i rehabilitació,
de ja saps, t’ho havia dit
quaranta-set mil vegades,
d’ací i ara no és el moment
però deixant així, tan oberta,
l’ultima porta dels teus somnis,
abraçada, arraulida i de bat a bat,
amb tots els teus dolços peròs
i sempre endormiscada sobre mi