El meu homenatge particular a Vicent Andrés Estellés
Una d’ entre tantes vegades, anit,
plens de llum, ens seguíem amant.
Assajant noves maneres brutes
de canviar les passions nues
per nusos fets amb la nostra pell.
El desig d’ oblidar era un eina eficaç
per fer fort i real el fanatisme
amb que, llordament, ens besàvem.
Ja no era de nit, clarejava.
No bastaven els quatre espais
que ens reservàvem, tendrament.
No calia esperar quelcom diferent
del temps que malbaratàvem
entre les nostres llengües fuents,
deixant-nos dur pels versos
d’ aquells dos o tres grans poetes.
Aquesta història no seria una més,
ni parlaríem d’un avui ni de l’endemà.
Ens faríem eixe ingent favor.
La història es vessava de records
i no volia veure’ s en el seu estret llindar
on una porta mussitava sorda
vesprades adormides de despús-ahir,
on sempre acaronàvem paraules
i un seguit de reduïdes fileres de estels.
L’alba, agosarada, l’ havíem aprofitada
inventant-nos adéus més i més llargs,
escrivint tantes i tantes fites i carícies,
infinites abraçades entrecreuades
(flors, sospirs, espelmes, rialles,
somnis, neurosi, joia, vells esguards)
i desgranant imatges, mots i metàfores,
d’ esquenes aquell nostre dolç avenir,
passant i repassant pàgines celadament.
Al mig matí, ja eren assaonats envits
convertits en fàcils insídies ja resoltes,
besos, glops, malifetes i moixaines.
.
I al migdia, sabent-nos éssers reals,
treballadors i artistes ferms de la carn,
innocents, profunds, cecs i tendres,
ens acomiadàvem il•luminats de vergonya.
