A la teua primavera
no hi ha cap frontera.
El teu somriure mut i cert
és el seu llindar,
els llunyans confins
de la teua pell nua
marquen la crua fi
de les buides andanes
on s’aturen,esgotades,
les teues llargues mirades.
Sang amoïnada que bull
on neix el meu impuls
cap als teus eterns ulls,
aquesta màgia planera,
aquells esborrats besos
que farfullegen àgils,
revolten pel meu cos
per acabar sempre fugint-me.
A la teua primavera
no hi ha cap frontera.